L'obra del japonès Hiro Matsuoka (1968) representa l'essència d'una fràgil aparició. Aquest moment en què un paisagte, una persona, se sosté victoriosament com un llenguatge, es metamorfosa en una paraula, desperta davant el fet de la seva pròpia i menuda existència. Com un haikú. Són imatges en blanc i negre compostes a partir de l'ús selectíu de la perspectiva i la llum, jocs i desenfocaments i reflexos, signes d'una certesa plena, modes de traçar alguna cosa inesperada... Homes, dones, un vestit, una peça de roba interior, un somriure. No es tracta d'escenes —encara que Matsuoka deu la seva experiència a la seva labor com a fotògraf de teatre—, sinó formes d'escriptura que fan referència a les seves vivències a Europa, sobretot a Berlin, on es va installar després de la caiguda del mur.

En aquestes fotografies, el real no té el sentit d'allò real; en el seu lloc veiem un flash que no revela res, que amaga més que mostra, que insinua. Les imatges es converteixen així en abstractes, pur illusionisme, encara que desfermin una infinita tristesa, una silitud melancòlia. Ho va escriure Barthes, el buscador de respostes, a propòsit del Zen: "La pedra de la paraula ha estat llançada per res: ni ones ni fluid del sentit".

WZ
Januar 2005